La mirada
The look

Ingrid Guardiola, AMB FILOSOFIA, 2017.

La mirada

De veure-hi no se n'aprèn. De mirar, sí. Igual que aprenem a llegir. Tota mirada és una construcció, però a vegades no veiem les coses sinó allò que ja sabem. Mirem allà on volem o les nostres mirades són segrestades? Cal aprendre a mirar allà on no passa res?

AMB FILOSOFIA
Amb les intervencions dels professors Eulàlia Bosch, Antoni Marí, Ingrid Guardiola i el fotògraf Toni Amengual.

_________________

Pel Dadà Mirar és obrir un diàleg visual amb allò que tenim davant. On donem la nostra opinió sobre l'alteritat; una projecció d'allò que habita en la nostra memòria i d'allò que també la sorprèn. Com aprenem a parlar hem d'aprendre a mirar, per no mirar sempre al mateix lloc, per adquirir una consciència que ens permeti replantejar els marcs amb que delimitem la realitat.
També estem per admirar o embadalir-nos, fer treballar el nostre interior mentre al voltant el temps es para. Barrejar-nos i transformar-nos amb el que mirem amb força. Però també mirem per destruir la invisibilitat de certes realitats, que desapareixen rere filtres socials que ens han incultat.
Treballar la mirada en els nens és construir la memòria i omplir-los de referents, no tan per etiquetar com per identificar-se amb el que els envolta i generar empatia. Donar presència al que mirem per fer-nos presents. I perquè mirem amb empatia, mirem pels altres; mirem pels qui no poden veure, o pels qui no volen creure.

Per què mirar és projectar i decidir a què donem presència i a què no.
 Començant per un mateix!


-

The look

You can't learn from watching. From looking, yes. Just like we learn to read. Every look is a construction, but sometimes we do not see things but what we already know. Do we look where we fly or are our gazes kidnapped? Do we have to learn to look where nothing happens?

WITH PHILOSOPHY
With interventions by teachers Eulàlia Bosch, Antoni Marí, Ingrid Guardiola and photographer Toni Amengual.

_________________

For us to look is is to open a visual dialogue with what we have in front of us. Where we give our opinion on otherness; a projection of that which lives in our memory and of that which also surprises it. How we learn to speak we have to learn to look, by not always looking at the same place, to acquire an awareness that allows us to rethink the frameworks with which we delimit reality.
We are also here to admire or be enraptured, to make our inner self work while time stands still around us. To mix and transform ourselves with the one we look at with strength. But we also look to destroy the invisibility of certain realities, which disappear behind social filters that have inculturated us.
To work on children's eyes is to build memory and fill them with references, not so much to label as to identify with those around them and generate empathy. To give presence to the one we look at in order to make ourselves present. And because we look with empathy, we look for others; we look for those who cannot see, or for those who do not want to believe.

Because to look is to project and decide what we give presence to and what we don't.
 Starting with oneself!